Hi ha qui aprofita per reflexionar escoltant música assegut al sofà, anant
a caminar, fent el vermut a una terrassa... en el meu cas aprofito per fer-ho
quan vaig a córrer. I la veritat és que fent honor al títol del post i al recorregut
que he completat que hi havia moltes pujades, m’ha fet trobar el símil a les
darreres setmanes. On les coses que succeeixen no són del teu agrat i les has
de mirar de trampejar i poder sortir-ne de la manera més airosa possible i seguir
endavant.
Fa temps que ens trobem en època de crisis i per molt que diguin que ens
recuperem, ens recuperem provablement una miqueta de la baixada en picat que
vam patir però ens serà pràcticament impossible arribar novament en certs
aspectes on estàvem. I això que pot semblar una obvietat, sobretot perquè
portem molt de temps escoltant-t’ho i llegint-t’ho a diferents mitjans em fa
pensar i arribar a la següent reflexió:
La vida podem dir que és com un gran itinerari, camí o recorregut que vam
començar a traçar des que som nats i suposo que a tothom li queda clar que
aquest camí no és mai recte: que hi ha moments que fa molta pujada, moments que
hi ha moltes pedres que hem de sortejar, moments que les inclemències del temps
dificulten poder-hi transitar amb normalitat,.... això és la vida, i ens cal
anar avançant. Crec honestament que hauríem de fer un exercici de pensar per
uns instants: Què estem fent? Com ho fem? Quins reptes ens marquem per seguir
avançant?.... perquè desenganyem-nos si no avancem, reculem, si no seguim
progressant, empitjorarem; i això sovint se’ns oblida i podríem dir que no
valorem les coses que tenim com a tal, fins que deixem de tenir-les.
Dit això, i sense cap afany de fer filosofia barata ni
donar lliçons a ningú, faig aquesta reflexió per escrit per tal de veure si
coincideixo amb força gent.